CULTURA 1AV.-GREC1-BAT1- SARA DANIELA BADEA

EL MARE NOSTRUM, EL CENTRE DEL MÓN CLÀSSIC

La civilització grega. Segles VIII-II a.C. 

Entre les aportacions dels grecs a la nostra civilització estan la filosofia, la ciència i fins i tot la democràcia. Van succeir als fenicis en el control de la Mediterrània, on van instal·lar colònies, i a partir del segle IV a.C, després de la derrota dels perses, la civilització grega va aconseguir la seua màxima expansió durant el regnat d’Alexandre el Gran. Quan va morir, l’Imperi es va fragmentar en els regnes hel·lenístics, que van permetre l'extensió de la cultura grega per tot Orient. En el segle II a.C Grècia es va convertir en una província romana. 

La civilització romana. Segles VIII aC. (-753) –V d.C. 

Després d’annexionar Grècia, Roma va prendre el relleu com a força civilitzadora. Però els romans van fer seua la cultura grega, que era molt superior en molts camps, i la van estendre per la Mediterrània occidental, fins una zona molt poc civilitzada, en un procés que es coneix com a romanització. En el segle IV d.C es produeix la divisió de l'Imperi en Orient i Occident. A poc a poc anà afeblint-se i desintegrant-se. Es va acabar originant molts dels estats europeus actuals. 

Què ens han aportat els grecs i els romans? 

De tota l'herència que la civilització occidental ha rebut de la cultura grecollatina (art, literatura, pensament, dret, ciència, filosofia, religió, política, etc.) parlarem al llarg de Pensament mític, pensament científic. També està la llengua. 

Parlem llengües neollatines derivades directament del llatí,i els nostres idiomes han incorporat lèxic provinent d’altres idiomes, com el fenici, l’iber, el grec, l’àrab, el germànic, l’hebreu, les llengües anglosaxones, les llengües ameríndies, etc. Moltes vegades, aquestes paraules són el testimoniatge de la convivència i desenvolupament al nostre territori de diferents cultures al llarg del temps; unes altres, préstecs idiomàtics necessaris per a ampliar l’horitzó cultural dels nostres pobles. 

Es calcula que entre el 15 i 20% del lèxic castellà i català és d'origen grec, només la terminologia científica de la medicina empra 50.000 hel·lenismes. Segueixen el grec, l’àrab i el germànic com a llengües que ens han arribat abundant lèxic.

DE L'INDOEUROPEU AL LLATÍ I AL GREC 

     L'indoeuropeu és una llengua hipotètica que se suposa es parlava entre el segle V i III mil·lenni abans de la nostra era (5000 i 3000 aC.) a la zona europea central, al sud de Rússia.

A conseqüència de moltes migracions, de l'indoeuropeu van sorgir diferents dialectes. Aquests, amb el pas del temps, anaren diferenciant-se i donaren lloc a les llengües indoeuropees parlades a Europa i Àsia. Les seues semblances lèxiques, sintàctiques, morfològiques i fonètiques donen a entendre que procedeixen d’un mateix tronc comú: les llengües indoeuropees formen una família lingüística.

Els lingüistes han estudiat totes aquestes llengües i les han agrupat en 9 branques dialectals principals: la baltoeslava, la germànica, la cèltica, l’itàlica l’albanesa, l’hel·lènica, l’anatòlica, la indoirànica i la tocària. Pertanyen, a més, a la família indoeuropea: l’armeni, el frigi, l’il·liri i el traci. 

LA LLENGUA GREGA

L’historiador grec Hesíode considerava que els grecs no eren originaris de l’Hèl·lade, sinó que procedien del nord de Grècia, de la regió de Tessàlia, on regnava Hel·len, fill de Decaulió. Aquest rei, que donava nom a tots els hel·lens, tenia tres fills: Juto, Èol i Dor. Els dos últims van ser els pares de l’estirp eòlica i dòrica. Ion, fill de Juto, va ser el pare de l’estirp jònica. Amb aquesta explicació els grecs volien donar compte de les branques dialectals que posseïa el 

grec antic. Els jònics van emigrar cap el sud entre 2000 i 1900 a.C, els eòlics o aqueus 

cap al 1600 a.C i els doris cap al 1200 a.C.  Hui dia la lingüística planteja l’existència d’una llengua grega comuna que va sofrir una divisió dialectal fruït del contacte amb els diferents pobles pre-hel·lènics que poblaven Grècia. El grec que havia nascut com a fruït de la dialectalització de l’indoeuropeu va ser introduït com a llengua unitària i diferenciada en la península balcànica durant el II mil·leni a.C. El primer assentament d’aquesta llengua grega comuna va ser a la regió de l’Epir, al nord-est de l’actual Grècia. 

EL GREC MICÈNIC (1500-1200 aC) 

Entre el 1900 i el 1600 a.C els primers grecs emigraren cap al sud i ocuparen la 

península grega poblada per una població autòctona de parla no indoeuropea. Els grecs 

s’imposaren a la població i prenent elements de la seua cultura, desenrotllaren una civilització que coneguem amb el nom de micènica, per ser Micenes un dels seus nuclis principals. 

La societat micènica s’organitzava en ciutats estat independents que s’unien 

entre si i estava regida per una aristocràcia guerrera, adorava a Zeus com a màxim sobirà 

diví, soterrava els seus morts, i feia del valor i la destresa en el combat les virtuts més 

elogiables entre els humans. 

Micenes entre 1500 i 1200 a.C va esdevenir una potència terrestre i marítima, com el 

centre per al comerç amb Àsia Menor, Egipte i fins i tot amb l’occident mediterrani (existeixen 

proves d’assentaments micènics a Itàlia i petjades que testimonien la seua arribada a 

Espanya). Però la civilització micènica va caure al voltant del 1200 i amb ella va desaparèixer el 

seu sistema d’escriptura anomenat Lineal B: un sistema d’escriptura que transcrivia aquest 

grec primitiu conegut com a micènic. 

Les causes apuntades són moltes i molt diferents: migracions de noves estirps gregues, 

revoltes internes, etc. Grècia entra en una època fosca entre el 1200 i el 900 a.C ocasionada per una profunda crisi econòmica i cultural cosa que du al tancament dels nuclis de població en si mateix i que va acabar per accentuar les varietats dialectals de la llengua. 

Aquesta situació es va perllongar fins el segle IX a.C quan començà a ressorgir el comerç i les 

ciutats gregues van establir colònies al llarg de la mediterrània. Amb l’alfabet fenici 

al segle VIII a.C els grecs recuperaren l’escriptura i començaren a crear la rica tradició literària 

occidental: l’èpica, la lírica, el teatre europeu nasqueren a Grècia. I també en grec 

s’escrigueren la medicina, la geometria, l’astronomia, la història, la filosofia. I eren també de llengua grega els qui crearen l’arquitectura i l’escultura que durant segles han caracteritzat Occident. Tot aquest llegat és ara nostre, a través de Roma, que ràpidament l’assimilà i l’estengué per tot l’ Imperi. 

ELS DIALECTES GRECS (S. VIII-V) 

Els quatre dialectes grecs principals formats durant l’època fosca van ser l'arcadi-xipriota, el 

dòric, eòlic i jònic. Sobre aquests tenim testimoniatges escrits des del segle VIII a.C. 

-El dialecte arcadi-xipriota, va ser l’hereu directe i més fidel del grec micènic que es parlava en el Peloponnès. Es localitza a l’Arcàdia i l’illa de Xipre. 

- El dialecte dòric i el grec del nord-est, es parlava en el nord de Grècia, però va substituir l'arcadi-xipriota en el Peloponnès, a més es va parlar a les illes Cíclades, a Creta, a les colònies gregues d'Àsia Menor, a Sicília i sud d’Itàlia. En el segle III a.C es van escriure en ell molts dels poemes de Teòcrit. 

-El dialecte eòlic es parlava en la regió d'Eòlia, i en Tessàlia, Beòcia i part 

d’Àsia Menor. Va ser la llengua en què van escriure els seus poemes Alceu i Safo, i 

Teòcrit tres dels Idil·lis. 

- El dialecte jònic es parlava en les illes de l'Egeu i en la costa occidental de l'Àsia 

Menor. En ell es van escriure moltes obres del segle V a.C com les del metge 

Hipòcrates i les de l'historiador Heròdot. Quant a la llengua dels poemes homèrics és 

el resultat de tota una tradició literària que es va iniciar en el micènic, 

transmès a través de l'eòlic i jònic per a aconseguir una forma final en àtic, encara que 

el jònic és el dialecte més representat. 

El dialecte jònic va donar lloc a l'àtic, que és l'element bàsic del grec clàssic. Era la 

llengua d'Atenes i la regió de l'Àtica i es distingia d'altres varietats del jònic en la seua 

característica contracció de les vocals. 

La supremacia política d’Atenes i el seu paper predominant en l'art, la filosofia, la 

historiografia, l’oratòria i el teatrevan fer que el dialecte àtic cap al segle V a.C va substituira tots els altres i es convertira en la llengua literària. En ella es van expressar els millors intel·lectuals, 

savis i escriptors de l'època, com els dramaturgs Èsquil, Eurípides i Sòfocles, l'orador 

Demòstenes, el filòsof Plató i els historiadors Tucídides i Xenofont. 

LA KOINÉ (IV a.C-VI d.C) 

En el segle IV aC, gràcies a les conquestes d'Alexandre El Gran i a l'expansió de Macedònia, 

va tindre lloc un canvi en la població grega que va arribar des de la pròpia Grècia fins als 

assentaments de l'Orient Pròxim. En aquest període, anomenat hel·lenístic, el dialecte àtic, 

parlat per les classes cultes, els mercaders i els emigrants, es va convertir en llengua comuna 

per tot l'Orient Pròxim. L'àtic es va convertir en la base d'una nova forma del grec, la koiné (la 

llengua comuna), que es va estendre per totes les àrees d'influència grega. Durant l'imperi 

hel·lenístic la koiné va ser la llengua de la cort, de la literatura i el comerç. 

La koiné va simplificar el dialecte àtic amb la supressió de moltes formes gramaticals 

irregulars i també va sofrir alguns canvis fònics com la pèrdua de la condició musical de l'àtic 

d'Atenes, la igualació de timbres vocàlics i la monoptongació de diftongs. Després, els pares de l'església van escriure en la forma culta. 

Durant els dos primers segles de la nostra era un grup d'intel·lectuals va provocar la tornada 

al dialecte àtic pur dels segles IV i V a.C. Però el suport entusiasta de Galé, el del 

gramàtic del segle II Frínic i d'altres escriptors com Llucià, l’anomenat moviment aticista no va 

obtenir un èxit complet. Molts escriptors del segle II i altres posteriors, com l'assagista i 

biògraf Plutarc i el geògraf Pausànias van usar la koiné en la seua forma culta, però els 

aticistes apareixien de tant en tant i esporàdicament van dominar el panorama literari, com a 

exemple està l'orador del segle IV Libani. Amb la destrucció de la biblioteca d'Alexandria en 

les guerres del segle III, la política de l'emperador Teodosi entorn de l'any 191 i la desaparició 

de les escoles ateneses de filosofia, ordenada per l'emperador Justinià en el 529, la llengua 

literària, cada vegada més allunyada de la popular, va quedar relegada a 

l'església, a uns pocs estudiosos i alguns escriptors repetitius. 

GREC MODERN 

Durant el període bizantí i els anys de domini turc la llengua literària grega va romandre 

estàtica; la literatura que produeix és bàsicament hagiogràfica, obres teològiques i poesies 

religioses. A finals del segle XVIII es va desenvolupar una burgesia grega que 

manifesta una consciència nacional. Però fins al 1880 les persones que dirigeixen 

aqueixa burgesia, naviliers i comerciants que vivien fora de Grècia, basaven 

els seus usos lingüístics i preferències culturals en una herència idealitzada de l'antiga 

Atenes. Dins de Grècia, davall el domini dels turcs otomans, les energies del 

poble es van veure abocades a una activitat revolucionària que afermava la independència 

nacional. En el segle XIX, una vegada aconseguida la independència, els grecs van haver 

d'enfrontar-se a problemes més urgents que els estrictament lingüístics. 

A finals del segle XIX, els escriptors i professors grecs van haver d'ocupar-se a debatre la 

sistematització de la llengua popular per a proporcionar el tractament adequat en 

l'ensenyament i la comunicació. Els que van encapçalar el moviment en favor de l'expansió 

de la llengua popular van ser els anomenats demotiquistes, de demòtic, l'idioma vernacle. Entre 

els seus valedors van estar el poeta Dionisi Solomo i el filòleg francés d'origen grec Jean 

Psichari. Els principals èxits d'aquest moviment van ser la creació d'una gramàtica vernacla i 

la producció d'un ampli conjunt d'obres que tractaven de les conquestes, vida i costums del 

poble. La majoria dels novel·listes i poetes de la Grècia actual empren la llengua vernacla de 

forma aclaparadora. 

Als demotiquistes es van oposar els puristes, defensors d'un grec pur (el kazarévusa). 

Proposaven que eren els hereus d'una gran cultura antiga. No els agradava la difusió de la 

llengua vernacla tant en el seu ús oral com escrit, i van promoure una llengua artificial, 

elegant i arrelada en la investigació, basada en el grec clàssic i allunyada del parla que 

primava entre el poble. Van aconsellar l'estudi dels autors clàssics, posant especial èmfasi en 

els poetes i retòrics. Encapçalaven aquest moviment molts professors de filologia de la 

Universitat d'Atenes. Com resultat de la campanya sostinguda pels puristes, el govern va 

adoptar el kazarévusa, però en 1917 una resolució del Parlament va convertir el demòtic en 

llengua oficial que des de llavors s'ensenya en les escoles i és la llengua que utilitzen 

escriptors i poetes. 

Les principals diferències gramaticals que es presenten entre la forma actual i l'antiga 

resideixen en les declinacions i les conjugacions. En el present, en la forma vernacla i

en la purista, la declinació ha perdut totes les formes del dual; així mateix ha 

desaparegut el cas datiu que únicament es conserva en unes poques frases fetes. També 

s'ha simplificat la conjugació, perquè s'han eliminat dos modes, l'optatiu i l'infinitiu; el primer s'emprava en oracions que significaren desig o dubte, quasi sempre subordinades, i el segon en les oracions subordinades substantives. 

Hui dia aqueixes funcions les realitzen les perífrasis verbals i els verbs auxiliars. Això ja havia succeït en el grec clàssic per a les formes de l'imperatiu que es va substituir per un auxiliar i el verb principal en subjuntiu. 

En el lèxic, el vernacle es caracteritza per l'ús de molts préstecs que ha acceptat d'altres 

llengües concretament de l'italià, el turc i el francés; també mostra una gran facilitat per a 

combinar i compondre paraules. El purista o kazarévusa evita les paraules d'altres llengües i 

quan necessita nous termes que no existien en la llengua clàssica, hel·lenitza les paraules 

d'un altre origen, tractant en tot cas de preservar les arrels originals de la seua llengua.

EL HEL.LENISMES EN LES LLENGÜES ACTUALS

Encara que el castellà i el català són llengües neollatines, posseeixen un nombre considerable de paraules d'origen grec. Es calcula que entre el 15 i 20% del lèxic té aquesta procedència. Aquest percentatge es també aplicable a la resta de llengües romàniques i a altres com l’anglès o l’alemany. 

Les paraules d’origen grec són anomenades hel·lenismes o grecismes i pertanyen al llenguatge tècnic i científic, però també les podem trobar en altres registres de la llengua. Els grecs fixaren les bases de la ciència i la tècnica occidental. Ells crearen la primera terminologia científica. Durant segles el grec fou la llengua de cultura i ciència, fins i tot en època romana. Després, la ciència moderna per tradició seguí recorrent al grec clàssic per a crear les paraules que els nous descobriments científics demanaven. Això va ser possible per la riquesa expressiva i per la facilitat de composició i derivació que el grec clàssic posseeix. Un llegat inexhaurible per a la posteritat. Els hel·lenismes s’agrupen en varies categories d’acord amb el seu origen. 

Veus populars 

Els grecs establiren colònies per tota la Mediterrània, el sud d’Italia (inclosa la illa de Sicília) estigué colonitzat pels grecs i per a ells era la "Magma Grècia", també s’establiren en el litoral espanyol i francès on fundaren riques colònies com Empúries, Roses, Marsella, etc. Això va suposar que moltes paraules gregues d’ús corrent passaren al llatí vulgar i d’aquest a les llengües romàniques. Dins dels hel·lenismes, són les paraules que més han evolucionat ja que la seua transmissió fou essencialment oral. Aquestes paraules quasi sempre provenen del llatí vulgar, encara que també provenen directament del grec d’època bizantina i de l’època d’expansió de la corona catalano-aragonesa per la Mediterrània. 

Aquestes paraules pertanyen a molt diferents camps lèxics.

Cultismes 

Es tracta de paraules gregues ja existents que pertanyen al registre culte que van passar adoptades pel llatí culte i des d'aquest evolucionaren a les llengües romàniques i també les llengües anglogermàniques i eslaves. Alguns cultismes grecs procedents del llatí culte són biblioteca, escena, gramàtica, idea, metàfora, teatre, arquitecte,etc. Aquest tipus de paraules també apareix en la resta de llengües romàniques i en les llengües anglogermàniques i eslaves. 

El procés que recorren els hel·lenismes fins la seua arribada a les llengües actuals és aquest: 

1. Paraula grega 

Es parteix de la paraula grega.

2. Llatinització de la paraula grega 

Es realitza l’adaptació fonètica de la paraula grega a l’alfabet llatí (Transcripció) i l’adaptació a la morfologia llatina, respectant el seu gènere primitiu. La pronúncia de la paraula resultant segueix les normes accentuals llatines.

3. Evolució des del llatí a les llengües actuals 

Les paraules llatines normalment evolucionen cap a les llengües romàniques a partir de la forma d’acusatiu sg. (-am, -um, -em) o pl. (-as, -os, -a, -es, -us). Sobre aquesta forma operen les normes d’evolució cap a les llengües actuals. Les llengües romàniques són les que més modifiquen l’original llatí, en canvi les llengües anglogermàniques i eslaves les més conservadores i amb menys canvis.

Tecnicismes 

Són un tipus específic dins dels cultismes, dels quals se’n diferencien per ser termes creats artificialment a partir del lèxic grec clàssic i que pertanyen als llenguatges tècnics i científics. 

Els nous descobriments de las ciències exigeixen una terminologia científica adequada; en molts casos i per tradició s’ha recorregut al grec clàssic per a crear-la, bé prenent paraules gregues simples i dotant- les d’un nou significat afí mitjançant afixos (derivació), bé creant paraules noves a partir de la combinació de dos o més elements lèxics grecs i els afixos corresponents (composició). 

- La derivació consisteix a crear un nou terme científic sobre una paraula ja existent. El procés comença per l’elecció d’una paraula grega, seguidament s’extrau la base lèxica (arrel o tema) i a aquesta se li afegeixen una sèrie de afixos (prefixos, infixos i sufixos) que matisen el seu significat. 

- La composició consisteix a crear un nou terme científic sobre dos o més paraules ja existents. El procés comença per la elecció de les paraules gregues que expressaran el nou concepte, seguidament s’extrauen les bases lèxiques (arrel o tema). S’ordenen les arrels seguint el patró “element regit o depenent + element rector o dominant” i a aquesta sequència se li afegeixen una sèrie de afixos (prefixos, infixos i sufixos) que matisen el seu significat. 

El procés que recorren els tecnicismes fins la seua arribada a les llengües actuals és:

1. Terme científic que es vol crear per a expressar. 

2. Elecció de la paraula o paraules gregues. 

3. Extracció de les bases lèxiques i ordenació dels components. De vegades s’utilitza una vocal d’unió “e/o” entre les dues bases lèxiques. 

4. Afegim els afixos corresponents.  

5. Terme grec creat. 

6. Adaptació al llatí.  

7. Evolució llengües actuals. L’accent el neologisme sol mantenir el lloc on anava en llatí, encara que existeixen algunes excepcions. 

Només el llenguatge mèdic empra uns 55.000 tecnicismes d’origen grec, el nombre total tecnicismes emprats en tota la resta de disciplines científiques podria ascendir a 100.000 termes. El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i el seu abast universal. 

Híbrids 

Són un cas particular dins dels tecnicismes. Es tracta de paraules de creació moderna formades sobre una base lèxica grega i una altra llatina. Reben aquest nom perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. Entre altres híbrids estan les paraules “televisió, automòbil, antipartícula, dendriforme, pluviòmetre, hipotens, bisíl·lab, autopista, oligoelement, monocle, etc.. Aquest tipus de paraules també apareix en la resta de llengües romàniques i en les llengües anglogermàniques i eslaves. Aquestes paraules segueixen un procés d’adaptació semblant al dels cultismes. 

Lèxic cristià 

Moltes paraules del lèxic cristià procedeixen del grec eclesiàstic, com a catòlic, àngel, església, evangeli, Crist, cristià, diable, exorcista, exorcisme, apocalipsi, bíblia, gènesi, eucaristia, apòstol, baptisme, blasfèmia, etc.. Aquestes paraules segueixen un procés d’adaptació semblant al dels cultismes. 

Noms propis 

El castellà posseeix nombrosos noms propis d’ús corrent que procedeixen del grec, o presos directament del grec, o indirectament a través del llatí amb les adaptacions corresponents. Entre d’altres tenim Ágata, Irene, Esteban, África, Àsia, Europa, Alejandro, Anacleto, Anastasio, Catalina, Cristóbal, Emilio, etc. Tots aquests, i més, apareixen també en la resta de llengües romàniques i en les llengües anglogermàniques i eslaves. 

Un grup a part i també abundant el formen els noms propis i topònims de la mitologia clàssica que qualsevol diccionari de la matèria recull. Totes aquestes paraules segueixen un procés d’adaptació semblant al dels cultismes.